Els catalans som molt pesats
Discurs amb motiu de la diada pronunciat per Albert Velasco Gonzàlez el 10 de setembre de 2025, prèviament a una sardinada magistralment preparada per l’Antonio Gou.
Palauanglesolins i palauanglesolines,
Crec que no incorreré en cap mentida si dic que tenim un alcalde molt pesat. I crec que tampoc enganyaré ningú si dic que tots els regidors també ho són i, fins i tot, la gent de l’oposició. La meva dona i la meva filla, elles especialment, també són molt pesades, i també ho són els meus sogres, els meus veïns, els de la brigada municipal, els de l’Avenç del Palau, els de l’AFA i els del restaurant del poli.
Mireu, sabeu què passa? Que tota la gent del Palau d’Anglesola som uns pesats, i això és així perquè els catalans, en general, som molt pesats. Terriblement pesats. Com s’explica, sinó, que des del 1714 (i des de molt abans) siguem un gra al cul dels espanyols? Portem uns quants segles donant pel sac i no marxem ni amb lleixiu.
Els catalans som aquell mosquit que, de nit, et xiula a l’orella.
Els catalans som aquell amic que sempre et treu de polleguera.
Per què serà? Per què som pesats els catalans?
Serà perquè tenim un gen al nostre ADN que té la capacitat de fer enfadar als espanyols?
Serà perquè els catalans tenim el superpoder d’obrir la boca, parlar català i aconseguir que els fills de la gran Castella s’emprenyin com a mones?
A què es deu aquesta capacitat de persistir i insistir? Doncs al que us deia, a què som pesats. Terriblement pesats.
Mireu si ho som, de pesats, que fa poc ens vam entossudir a fer una república i vam fer que la gent votés. Espanya no tenia del tot clar que això ho acabéssim fent bé i, per això, van enviar-nos un munt de policies per ajudar-nos, a la seva manera. Mireu si ho vam fer bé que, fins i tot, els policies van haver de dormir en un vaixell gegant on hi havia pintat el Piolin. Quin altre poble de la terra ha aconseguit que milers de policies dormin dins d’un vaixell decorat amb el Piolin?
Els catalans som els japonesos del sud d’Europa, som els més pencaires d’aquesta part de món. Tothom ens admira perquè tenim el Barça, vam tenir al Johan i al Maradona, hem tingut al Messi i ara tenim al Lamine Yamal. Ens admiren, també, perquè som la pàtria de Gaudí, del romànic, dels castellers, de les sardanes i de Gabriel Rufián. Bé, perdó, per això diria que no ens admiren.
Els catalans de les pedres en fem pans.
Els catalans, bons mariners i bons comerciants.
Els catalans, mercaders o navegants.
Els catalans, sempre endavant.
Això és el que diu la paremiologia popular, el refranyer, de nosaltres, i serà per alguna cosa.
Francisco de Quevedo, un dels grans escriptors castellans de tota la història, al segle XVII, poc abans de la Guerra de Segadors, deia que “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”. Era del morro fort, el bo d’en Quevedo. Però no content amb això va dir també que “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”. I no en va tenir prou, el bon jan del Quevedo, perquè això altre també és seu: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Com podeu veure, ens estimava molt, i amb aquestes perles tan maques que ens dedicava em fa pensar que el Quevedo bo, en realitat, és el cantant de reggaeton.
Aquesta estima dels espanyols va travessar el temps i les planúries castellanes, i després de l’amor que va manifestar-nos Felip V durant la Guerra de Successió, que tots sabem que no va acabar gaire bé per a nosaltres, al segle XIX el general Espartero, ordenava bombardejar Barcelona indiscriminadament.
I al 1939, quan els franquistes van entrar per la Diagonal a Barcelona, la capital catalana ja havia estat bombardejada 118 cops des del mar i l’aire per l’armada franquista i els avions italians. Va ser en aquell context que el general franquista Queipo de Llano va dir que “Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao, en una gran fábrica, y Barcelona, en un inmenso solar”.
A la ciutat de Lleida no li va anar gaire millor i, fins i tot, les cròniques del moment l’anomenaven “la Guernica catalana”, una expressió que també es va emprar per referir-se a Figueres, que també va quedar arrasada. Naturalment, tot això ens ho van fer per pesats.
I no és que tot això sigui cosa només de franquistes. Manuel Azaña, el president de la república espanyola en el moment d’esclatar la Guerra Civil, va deixar escrit que “es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”. Sabeu per què ho deia? Efectivament, perquè els catalans som uns pesats i se’ns ha de bombardejar de tant en tant, perquè estiguem tranquils.
El franquisme va ser una etapa que els catalans la vam passar, ves, d’aquella manera. Ens van portar gent de fora a dirigir diaris, com Luis de Galinsoga, que dirigia La Vanguardia, aleshores “muy española” (bé, ara també), i que va dir després de sortir d’una missa en català que “todos los catalanes son una mierda”.
En aquells anys al Barça no li anava gaire bé la cosa, però sí al Madrid, que tenia un president molt maco que ens estimava molt, en Santiago Bernabéu que en una entrevista va afirmar que “Me gusta Cataluña y la quiero, a pesar de los catalanes”.
Però com som pesats, pesadíssims, durant el franquisme vam continuar parlant català, fent pijamades als convents de caputxins i contribuint a la salut psicomotriu dels policies que vestien de gris fent-los córrer.
Aleshores, el 1975, aquell general que manava i que només tenia un testicle, (molt gros, però només un), va morir-se al llit i els catalans vam començar a donar pel sac d’una forma més desacomplexada i sense el perill que ens portessin a la comissaria de Via Laietana o al cuartelillo de torn per jugar a fet i amagar i a pares i mares. Ens va agafar per les manualitats, les banderoles i pancartes (Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia), les guitarres i totes aquestes coses de cumbaiàs que tant ens agraden als catalans. I després va passar alguna cosa amb uns guàrdies civils que volien todo el mundo al suelo. Quines coses aquests civils, sempre amb peticions estranyes, que si los papeles, que si todos al suelo, que si ha bebido usted, que si te meto con la porra.
I com som pesats i insistents i no en vam tenir prou, anys després, vam fer un altre estatut, però, ves quina cosa més rara, no va acabar de fer el pes als nostres amics de Madrid i ens el van retornar més esporgat que un bancal de pomeres a l’hivern.
L’amic Mariano Rajoy va dir un cop que “los catalanes hacen cosas”, i no li faltava raó. Al 2017 la vam fer grossa, tan grossa que vam arribar a proclamar la República. Aquest cop no ens vam posar tan pesats i la vam aguantar només vuit segons. Perquè els catalans som pesats, però sabem parar quan toca. Amb vuit segons ja en vam tenir prou, vam fer un tastet per saber que se sent amb la independència, vam gestionar els nostres impostos durant vuit segons, Rodalies va funcionar bé durant vuit segons, la corrupció va desaparèixer durant vuit segons, tothom a l’aeroport, fi de festa i cap a casa que som catalans i demà toca treballar. Perquè ens entenguem, allò va ser com fer un traguet amb un porró poc esbrocat, sense abusar, com posar-hi només la punteta, que és una cosa molt nostrada, aquesta de la mesura.
I així hem arribat fins avui. Al nostre DNI continua dient que som espanyols, els catalans seguim fent coses, i el Madrid no para de guanyar copes d’Europa. Però els catalans tenim una virtut, que som pesats, i el Barça tornarà a guanyar copes d’Europa i la propera república que farem, perquè la farem, no durarà vuit segons. Com a mínim, l’aguantarem fins els setze, el doble.
Acabo. Quan la bona gent de l’Ajuntament del Palau van demanar-me que preparés aquesta glosa, vaig estar mirant per internet perquè sabia que a Mallorca hi ha unes composicions poètiques que se’n diuen així, gloses, que es canten sense acompanyament musical i que tenen lletres improvisades. Les gloses mallorquines tenen un mínim de quatre versos, i un màxim que no acostuma a superar els dotze. I com que jo soc algú obedient i faig el que em demanen l’alcalde i els regidors, us he preparat una glosa, tot i que no improvisaré i he de reconèixer que m’he pres algunes llicències mètriques. Diu així:
Volem la llibertat de ser,
sense por ni cap condemna.
Catalunya arrossega una pena,
però encara té molt poder.
Fins que pugui veure’s fer,
no ens podran mai aturar,
la nostra veu ressonarà,
i el poble mai deixarà de ser.
I si hi ha algú que escanya,
i si ho fa des del femer,
a ells, que sempre són al vesper,
els hi direm, salut i Puta Espanya!
Visca Catalunya!